"...fins que damunt nostre es tancà la mar"

7 de nov. 2012 8 comentaris
Per la Montserrat Rovira

Hi ha un moment de la Divina Comèdia que vaig descobrir amb el Grup de lectura en veu alta i que em va emocionar especialment. M’ha vingut al cap al saber la notícia de la mort de la Montserrat, amb qui hem compartit moltes i agradables lectures des aquell febrer de 2005 en què vam iniciar la lectura compartida del Quixot i ella va ser una de les ‘lectores fundadores’.

Es tracta del cant XXVI del viatge a l’Infern, quan Dante i Virgili troben l’ànima d’Ulisses. Dante li pregunta pel seu final (on se’n va anar a perdre’s i a morir) i Ulisses explica com, en sortir de la presó de Circe, en comptes d’enfilar el camí cap a casa, cap a Ítaca, i retrobar-se amb la família i amb el món que ja coneix, decideix ‘seguir navegant’, travessar l’estret de Gibraltar i aventurar-se a explorar el món de mar enllà per conèixer allò que aleshores era desconegut. L’acompanyen els seus homes (Jo i els companys érem ja vells i lents quan arribàrem a aquell pas estret), als qui Ulisses encén, amb un petit discurs, el desig de seguir, de continuar fent camí amb l’objectiu d’adquirir virtut i coneixença.


‘Oh germans’, els vaig dir, ‘que per cent mil
perills heu arribat a l’occident,
a aquesta breu vigília dels sentits
que encara ens queda per aprofitar
no li vulgueu negar l’experiència
del món sense habitants, seguint el sol.
Recordeu-vos de la vostra llavor:
no vau ser fets per viure com les bèsties,
sinó adquirint virtut i coneixença.
Vaig donar als companys tan gran desig
de fer camí, amb aquest petit discurs,
que a penes si els podia retenir;
i, amb la popa girada a l’orient,
dels rems vam fer ales per a un vol boig,
sempre guanyant camí cap a l’esquerra.
(...)
La nostra joia aviat es tornà plor:
de la nova terra nasqué un gran vent
que va envestir el vaixell per davant.

El féu girar tres voltes amb les aigües;
a la quarta, la popa es va aixecar
i la proa baixà, com volgué un altre,

fins que damunt nostre es tancà la mar



Diu Joan F. Mira, el traductor: En aquest final (una versió poc canònica de la llegenda), Ulisses no torna a Ítaca, sinó que accepta un destí molt més alt: el descobriment. Ha vist ja tot allò que es podia veure, és vell i està cansat, però no torna a casa: continua el viatge que no el durà enlloc, desafia els límits imposats a l’experiència humana i, necessàriament, troba la mort en el moment d’arribar-hi.


Des del privilegi d’haver compartit setmanalment al llarg de molt anys, la lectura en veu alta d’històries fascinants, així t'he vist, i et vull recordar Montserrat: fent camí endavant, amb fam de coneixement, de virtut i de descobriment ...fins que damunt nostre s’ha tancat la mar.

Una abraçada ben forta,

Carles





PD: La Montserrat va començar a baixar 'la proa' fa poc més d'un any i per això no ens ha pogut acompanyar a les darreres lectures de Josep Pla i de Pere Calders que tant li haguéssin agradat. En el reportatge que ens van fer a la tele de L'Hospitalet quan portàvem cinc anys de lectures, ella surt -al primer minut- parlant del grup amb la proa dels ànims ben amunt, i com a part de la nostra família, així la tenim present.

8 comentaris :

  • Anònim ha dit...

    Com diu el Carles, en els darrers mesos t'hem trobat a faltar, Montserrat.
    El teu aspecte fràgil , però també la teva fortalesa; la teva veu pausada, però enèrgica; el teu tarannà afable i carinyós.
    Jo també et recordaré així, Montserrat, com surts en el vídeo. I trobaré a faltar les teves paraules, i esperaré que a cada celebració del grup apareguis amb la teva truita de patates...

    Un petó ben fort

    Olga

  • Carles Ferrer Sales ha dit...

    Ostres Olga! Tens tota la raó: la truita de patates de la Montserrat... fins i tot Ulisses hagués fet escala a L'Hospitalet per menjar-se'n una. Que bones! Un dels plats estrella de cada celebració del 'grup de lectura'. A més, fruit de la seva generositat, acostumaven a venir de dues en dues, no fos cas que ealgú es quedés sense.

  • Anònim ha dit...

    Bonito, sentido y merecido homenaje para una compañera a la que siempre recordaremos con cariño.
    Araceli.

  • Josep M. Vila-Rovira ha dit...

    Benvolguts,
    Sóc un dels fills de la Montserrat i us vull agrair els comentaris tan bonics que feu de la nostra mare.

    Ella va viure aquests anys de lectura compartida amb vosaltres com una gran experiència humana, tant pel que volia dir el coneixement i gaudi de la literatura com pel fet de fer-ho conjuntament amb grup de persones com vosaltres. Veu ser la seva família en la lectura, éreu els seus germans de lletres.

    En alguna de les visites als metges, la Montserrat els deia que volia recuperar les forces i els ànims per tornar a la biblioteca per llegir. Us tenia presents. Per a ella, la recuperació de la vida passava per tornar a anar a la biblioteca. Dissortadament no ho va poder fer.

    Moltes gràcies per tot: per les estones viscudes i per les mostres d’afecte.

    Deixeu-me, finalment, que us digui que estic d’acord amb vosaltres: feia unes magnífiques truites de patates!!

    Josep M. Vila-Rovira

  • Anònim ha dit...

    bbyIndrrennolÉs ben cert, que en el entorn més pròxim,sovint identifiquem a determinades persones`per petits gestos, actituts, mirades...Sense fer massa soroll, la Montserrat irradiava un caliu que ens feia sentir propers i acollits.

    Moltes gràcies Montserrat i una abraçada ben forta.

    José Luis

  • Anònim ha dit...

    Hola Carles,
    Acabo de llegir tots els records que heu fet per la Montserrat, molt emotius.

    Fins dimarts,

    Núria M.

  • Anònim ha dit...

    Carles, m’agradaria saber escriure millor per poder-me expressar sobre això de la Montserrat. Aquests sentiments toquen el cor, desitjo que sempre sigui així i puguem mantenir la companyonia que tenim. Gràcies de la teva amabilitat

    Salutacions, Maria

  • Anònim ha dit...

    Montserrat, continuaré fent les truites per tu, encara que no siguin tan bones.
    Una abraçada des de allà on siguis.
    Cinta.

 
PrestaShop themes