Diari de lectura. L'amic retrobat (i 4)

Assistents: 20
Temps de lectura: 40 minuts (i 20 de tertúlia)
Lectura: 4 capítols, els quatre últims: del 16è al 19è
Clima: Bon temps. Tenim l'anticicló al damunt. Cel mig tapat
Observacions: Hem acabat el llibre. Del sis homes del grup, avui ens ha faltat el 50%, cosa molt poc habitual. 

Lectura. Avui era un dia per la lectura solemne. Al llarg dels quinze primers capítols hem conegut els protagonistes i hem vist evolucionar la seva amistat, hem conegut Suàbia i les famílies dels dos amics, la modesta però confortable casa del metge jueu i la seva esposa, dinàmica i culta, i la mansió grandiosa i aristocràtica  dels Hohenfels. Així hem passat la primavera de 1932. 

Els quatre capítols finals ens van graduant l'arribada del desenllaç. Primer, un cop acabades les vacances del 32, apareixen els primers disturbis a Stuttgart contra els jueus. Més endavant, a finals d'any, els pares d'en Hans, decideixen enviar-lo als Estats Units, poc després es suicidaran. I finalment, des de Nova York, Hans narra la seva vida des de l'arribada als Estats Units fins al moment present. I al darrer capítol, es produeix la reunion. L'arribada d'una carta de la seva antiga escola d'Stuttgart amb informació sobre els antics companys, fa que en Hans, temerós  i dubtós, es retrobi amb el seu amic Konradin. D'una manera especial, això sí, però retrobat, l'amic retrobat. 

Tertúlia. Avui ens ha quedat temps per la tertúlia. La història s'ho valia: dura, sentimental, emotiva, versemblant i, fins a cert punt, propera a les experiències d'uns lectors que, la majoria, han viscut o patit les consquüències d'un enfrontament civil i d'una llarga dictadura. La manera de narrar d'en Fred Uhlman ens ha  situat molt a prop de les ferides obertes de la història i també de les diverses actituts humanes que el llibre mostra. 

Grup. El grup es comporta amb una naturalitat envejable. Bé sigui llegint, bé sigui xerrant. Això està bé, tot i que, a vegades, com avui, la lectura podia demanar-nos una mica més de teatralitat -o de solemnitat- i  en alguns casos fer un esforç per trasmetre que allò que estem llegint és més especial de l'habitual: més tràgic, més sensible,... No és fàcil, ja ho sé. Prendre conciència que, per uns minuts, som actors que tenim al davant un text... i un públic que ens escolta. Trobar el punt entre la naturalitat, necessària per no tenir més nervis del compte, i la tensió de qui sap que ha de donar el millor de sí mateix -en volum, concentració,  velocitat, entonació,...- per fer sentir el text a qui l'escolta. Vet aquí el repte que, poc a poc, mirem d'assolir.

[Amb el llibre acabat, deixem de banda el concurs d'aquesta setmana. Els vostres comentaris però, seran tan o més benvinguts com ho són les vostres respostes]