Avui, l'endemà de Sant Jordi, hem acabat de llegir Joan Sales en veu alta. No caldria dir-ho però ho diem per deixar-ho clar: ha estat un plaer immens. No som un grup de lectors professionals i no ens ho preparem abans, ens enfrontem a pèl a la lectura del fragment que ens toca llegir, sense xarxa, o més ben dit, només amb la xarxa col·lectiva de la comprensió del grup i la xarxa personal de la superació. Sovint hi ha lectors que ens entrebanquem, pels nervis, pel fet de llegir en una llengua que no és l'habitual o, simplement, pels problemes de vista que s'accentuen amb l'edat. Tanmateix, quan ens acostem a certes obres, com ara Incerta glòria, l'autor ens ho posa tan fàcil! I el text, tan ben escrit, es deixa llegir amb tanta naturalitat!
Vam començar a llegir Incerta glòria el mes de febrer de 2017. Hem estat unes 45 sessions, poc més d'un any natural, acompanyats d'en Lluís, la Trini, el Soleràs, la Carlana, en Cruells, en Lamoneda, el Dr. Gallifa i tants i tants personatges. Quan vam començar vam preveure una any de lectura per acabar Incerta glòria, no estava previst llegir també El vent de la nit. Al final però ho hem fet, parcialment, això sí. Hem triat i hem llegit uns quants fragments destacats. Pensem que ha estat una bona idea. Hem viscut i hem entès millor així, gràcies a les paraules d'en Joan Sales, la foscor dels anys del franquisme, la monotonia, la grisor, la frustració, l'eternitat de l'opressió, la repressió,... situats a la fosca Barcelona dels vençuts.
Avui hem llegit l'episodi de la manifestació de capellans de maig de 1966. La descripció és magnífica: clara, precisa, emotiva, gairebé cinematogràfica. No cal dir que, ens certs moments, molts fragments de la novel·la s'han mostrat grotescament contemporanis i avui hem tingut un exemple clar:
"Nosaltres ens deixàvem pegar amb els braços plegats i sense moure'ns ni proferir cap injúria, tal com havíem dit que faríem, però la gentada que ho veia cridava indignada contra els que ens pegaven."
En qualsevol cas, aquest episodi va suposar, pel personatge Cruells, "la primera lluor, encara vaga i llunyana, anunciant l'altra boca." Es refereix, naturalment, a l'interminable túnel de la dictadura franquista que ja portava recorrent trenta anys monòtons, inacabables, tots iguals. En Cruells personifica, l'any 1966, una certa esperança en l'arribada del final d'aquest túnel.
Així, el darrer paràgraf del llibre comença amb aquest prec:
"Senyor, fes que a l'altra boca apareguin per fi la pau, l'amor, la germanor, la pàtria i la llibertat,..."
"Nosaltres ens deixàvem pegar amb els braços plegats i sense moure'ns ni proferir cap injúria, tal com havíem dit que faríem, però la gentada que ho veia cridava indignada contra els que ens pegaven."
En qualsevol cas, aquest episodi va suposar, pel personatge Cruells, "la primera lluor, encara vaga i llunyana, anunciant l'altra boca." Es refereix, naturalment, a l'interminable túnel de la dictadura franquista que ja portava recorrent trenta anys monòtons, inacabables, tots iguals. En Cruells personifica, l'any 1966, una certa esperança en l'arribada del final d'aquest túnel.
Així, el darrer paràgraf del llibre comença amb aquest prec:
"Senyor, fes que a l'altra boca apareguin per fi la pau, l'amor, la germanor, la pàtria i la llibertat,..."
Entrades
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada