Diari de lectura. Divina Comèdia (10)

18 de nov. 2009 1 comentaris
10. Hem arribat a la desena sessió i amb una més haurem aconseguit llegir l'Infern de Dante. El llibre és immens, en molts sentits. Un llibre 10, realment. La magnitud del relat, de les descripcions i la bellesa de les imatges poètiques són una autèntica meravella. El grup respon i ens en sortim però amb l'evidència de que no és una lectura fàcil de fer en veu alta. El repte i el mèrit del grup també és immens, de 10.

Sessió de lectura. Un cop agafat el ritme de lectura, és perfectament factible llegir quatre cants per sessió, cosa que fem a les darreres sessions de lectura. Ara bé, no ho entenem tot. Necessitaríem una mica més de temps i, sobretot, un 'raffaele pinto' al costat que ens anès aclarint moltes coses. Avui hem fet els cants 28, 29, 30 i 31.

Lectors i lectores. Ens hem reunit vint-i-tres persones (sis homes!!), gairebé el grup sencer. Hem tornat a trobar a faltar la Francesca -esperem que vagis millorant de salut - i hem tingut una visita nova que diu que tornarà la setmana vinent, senyal que l'experiència li ha agradat. A vui hem retrobat la Rosa -probablement la lectora més constant del grup i que, a més, participa setmanalment al concurs virtual- amb el braç 'apedaçat' i sense el somriure habitual però tota sencera.

Els cants. Ens ho advertia en Joan F. Mira a la introducció del cant XXVIII: és el cant de les visions més repugnants i horribles, i tenia tota la raó. Malgrat que comença dient:

Fins i tot sense rima, qui podria
parlar de tanta sang i tantes nafres
com vaig veure llavors, per molt que ho conte?
Tota llengua hi seria insuficient,
ja que en la parla o en la fantasia
no existeix prou espai per abraçar-ho.

Dante ens ho explica tot, i amb tot detall: els dos últims fossars del cercle vuitè, el dels sembradors de discòrdia civils o religiosa (heretegs i cismàtics) i els dels falsaris. Uns apareixen trossejats, esquarterats, els altres, mossegats o deformats, a més de coberts de pústules, crostes i pudor. Esgarrifós! (I bonic alhora).

El final de la lectura d'avui (el cant XXXI) ens ha deixat amb el viatgers a peus del novè i darrer cercle, els dels traidors, on trobarem Llucifer. Dante i Virgili arriben allà, després de travessar una terra de gegants i transportats prodigiosament per Anteu.

La prelectura i la relectura. La Lali, sempre inquieta i espontània, al final de la lectura ha deixat anar: No entenc res. I ben segur que li sembla, encara que no sigui del tot cert. És probable que els cercles no ens deixin veure l'infern ( o que els arbres no ens deixin veure el bosc). En acabar, l'infern haurem de fer de manera que poguem veure clarament tot el que fet, en conjunt, ho entendrem millor.

En el fons, té raó: no és fàcil entendre-ho tot. Jo tinc un avantatge que em proporciona el grup: ho he de llegir abans -quan puc- per preparar la sessió i ho repasso després per fer el 'diari de lectura'. La prelectura i, sobretot, la relectura ens ofereixen coneixement i, quan trobem els fragments més reeixits, plaer.

El concurs. Al final de la lectura d'avui hem arribat a l'últim riu o estany de l'infern. Quin? Quin és el seu estat -liquid o sòlid?

I si algú vol pujar nota: recordeu el nom dels altres rius o estanys de l'infern? (ja ho vam preguntar en un altre concurs)

1 comentaris :

  • Anònim ha dit...

    L´ultim riu o estany de l´infern està gelat:"allà on el fret té congelat el Còcit".

    Els noms dels altres rius pels que hem "navegat" son: el Flegetont i L´Arno.

    Esta sien una lectura preciosa. Gràcies.

 
PrestaShop themes