A la Núria, amb molt d'afecte

Dolor. Va escriure el poeta Cesar Vallejo a Los heraldos negros: Hay golpes en la vida, tan fuertes...

Hay golpes en la vida, tan fuertes... ¡Yo no sé!

Golpes como del odio de Dios; como si ante ellos,
la resaca de todo lo sufrido
se empozara en el alma... ¡Yo no sé!

Son pocos; pero son... Abren zanjas oscuras
en el rostro más fiero y en el lomo más fuerte.
Serán tal vez los potros de bárbaros Atilas;
o los heraldos negros que nos manda la Muerte.
(...)

La nostra companya Núria va rebre fa dies un d'aquest cops que ningú hauria de rebre mai i el seu dolor, immens, ens ha arribat els darrers dimecres amb la seva absència.

Plor. L'òpera ens ha deixat una delicadíssima ària en la què el personatge Rinaldo plora el seu destí cruel i, tot sol a l'escenari, demana

Deixa que plori el meu destí cruel.
I que sospiri per la llibertat.
Que el dolor acabi les injustícies
del meu martiri, per pietat

“Lascia ch’io pianga mia cruda sorte,
e che sospiri la libertà.
Il duolo infranga queste ritorte
de’ miei martiri sol per pietà”

Consol. Sovint no sabem com guarir el dolor inguarible de qui ha rebut en vida el cop de la mort, tan fort.

Consol. Condol. Acompanyar. Deixar plorar.


O simplement ser-hi.

Avui, el Grup de Lectura hi era, com cada dimecres i la Núria ha tornat després d'uns dies d'absència. Tots hem compartit la pena del cop que ha rebut amb l'alegria de veure-la. També compartim el desig de retrobar-la de nou cada setmana i poder-li oferir el nostre petit consol, la nostra companyia, la nostra estimació. El nostre sincer desig de seguir endavant.

A la Núria, amb tot el nostre afecte.