Diari de lectura. Pere Calders (4)

El plaer continua. Nova cita setmanal amb Pere Calders, la quarta. Avui hem llegit Zero a Malthus: la història de l'oncle Valentí en rebre la Cèdula de Conformació el dia matiex d'haver complert els setanta-cinc. La mitjana d'edat del nostre grup de lectura supera amb escreix aquesta edat i això ens situa en un mirador privilegiat per copsar l'humor negre 'calderià'. Negre, negre...

Sobre Zero a Malthus:

Us deixo un fragment l'estudi preliminar de l'edició publicada al segell editorial Educaula, dins la col·lecció Educació d' Edicions 62, extret de la pàgina sobre el llibre de Calders a LletrA, la literatura catalana a internet (UOC. Universitat Oberta de Catalunya).

Vet aquí un dels contes més pessimistes de l'autor. Convé aclarir, d'entrada, que va ser publicat per primer cop el 1967 (a Tele-Estel, núm. 73, desembre), per la sorprenent analogia que presenta amb l'argument d'una pel·lícula de R. Fleischer de 1973, Soylent Green, (en espanyol, Cuando el destino nos alcance), basada al seu torn en una novel·la de Harry Harrison de 1967 (Make room! Make room!). Cal descartar, doncs, qualsevol possibilitat que Calders s'hi hagi inspirat.

Edició castellana de "Make room...!"

L'acció se situa en un futur relativament proper (pels volts de 1997, és a dir, al cap de trenta anys de ser escrita). El descobriment d'un sèrum de la vida eterna ha col·lapsat la demografia mundial i els governs imposen l'eutanàsia als setanta-cinc anys.Calders, doncs, ens convida a pensar en el doble aspecte que poden tenir els avenços científics. En el conte es dóna la paradoxa que en un món on és possible la immortalitat, la mort té data fixa i s'ha convertit en una execució irrevocable.

L'oncle Ventura és a punt d'arribar a l'edat límit i ja ha rebut la "Cèdula de conformació". L'autor, però, no centra el relat en els patiments de l'oncle, sinó que cedeix la veu narrativa al seu nebot, que encara té trenta anys de vida assegurats. Amb això el que queda en primer terme, doncs, és l'actitud moral dels qui encara no han de passar pel tràngol. La reflexió de Calders, així, no es limita a l'efecte negatiu de la ciència en termes generals, sinó als efectes individuals, en un món cada cop més abocat al poder de la tecnologia en mans d'un estat burocràtic. El resultat és la indiferència, o encara més, el no voler-hi pensar. Com passa a Un món feliç, de Huxley, o a 1984, d'Orwell, o com passa en qualsevol règim polític, s'entén que totalitari, la felicitat dels ciutadans es basa en l'absència de pensament crític, o en l'absència de pensament a seques.

Al conte no hi manca l'humor; hi és en els diàlegs, que mantenen el to habitual dels altres contes, i en el caràcter irritable de l'oncle. Hi ha humor també en els detalls (pocs) que Calders afegeix per donar una idea de futur, com ara el sofà-llit-llibreria-armari automàtic, o en l'aspecte dels personatges de les comissions de l'Última Companyia. Potser l'humor és, sobretot, en el fet de presentar-nos una situació familiar tan quotidiana i normal, en contrast amb altres visions de futur a què ens tenen avesats, més postnuclears, o amb vestits i mobiliaris plastificats i llampants.

L'humor, però, no aconsegueix treure'ns la sensació que aquest conte ens toca de més a la vora que altres. De fet es pot interpretar, al marge dels aspectes de ciència-ficció, com una al·legoria sobre la manera de veure el vells o els malalts. La indiferència, el pensar que "a mi encara no em toca" o, com hem dit, el no voler-hi pensar, ens en donen una lectura purament moral (o psicològica, si voleu) sobre el fet d'encarar la mort –que sempre és la dels altres-. El final del conte és un gir més sobre l'oblit de les preocupacions i la falta d'escrúpols.